El meu vestit s'arruga
després de tantes sacsejades i la meva ment trencada no para de imaginar-te. Que
m'has partit en dos i m'has llençat, com qui llença un plat a terra. El meu
pintallavis ja no pinta però les ferides segueixen sent del color del foc. Perquè
tot em bull quan no hi ets, i tot es fred quan estàs present, el gel es desfà
tard o d'hora. I es que jo soc de gel i
de foc i el meu lloc ja no esta en el mateix buit que el teu. I tu, ànima encongida,
et queixes de que jo no soc lliure. Et perds el cel encara dient que ets com el
Sol, i la teva nena dolça ha perdut el que volia perdre. Sort que no ha confiat
en tu, que de tots els incidents, no ha arreglat ni un.
