miércoles, 17 de abril de 2013

Ningú m'ho torna, ningú m'ho torna. Jo m'endinso fins que deixo de ser jo, i tu fins que ets cent per cent tu.
El buit que em recorre es inmens, sembla que ningú comprengui res pero només sigui jo l'acusada. I estic enfadada, pero el buit se'm fa tan gran que no em deixa ni expressar-ho. I ningú m'ho torna. Ningú m'ho torna. I jo m'endinso fins que les coses perden el sentit. Perque tot manca de sentit per molt que no t'ho sembli (i aixó és el que ens mata). I no hi ha coses imposibles, pero si poc probables i no t'ho vols creure. Tu. I em culpes a mi de fer-te entendre que no tens motiu per escriure, per molt que jo et cridi que sempre hi ha un motiu. Que faig si ho donc tot i no rebo res a canvi? Em quedo buida, pero no tens cap idea de qui soc ni que és el que busco ansiosament.
(A tu)

1 comentario:

  1. És preciós, m'ha arribat molt endins. Et felicito :)

    ResponderEliminar